El Blog de Literatura de Toni

La comtessa jove

Tot just havien enterrat l’abat a Sant Feliu de Guíxols, i la comtessa ja havia decidit qui seria el proper. L’escollit era Arnau, un monjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà que semblava ideal per a tirar endavant aquella comunitat. Només tenia una pega: era el secretari personal de l’abat Oliba. I efectivament, l’Oliba li va rondinar. Però ella el va tallar en sec: “Jo t’he donat mil homes per a Girona i Osona. I de seguida es va veure que no seria una primera dama de les de figurar. La casa de Barcelona no només havia fet un casament profitós pel que tenia d’aliança amb els de Carcassona: també havia incorporat una dona amb una gran personalitat i molta capacitat per a governar. I que no es deixaria trepitjar per res del món.

La llei visigòtica manava que, en casar-se, el comte donés la desena part de les seves pertinences a la ratimuller; eren els anomenats ‘esponsalicis’, independents del dot. Normalment, les dones no gestionaven aquestes propietats pel seu compte, sinó que havien de demanar permís al marit per a fer qualsevol moviment. Però aquest no va ser el cas d’Ermessenda, que es va fer la senyora del comtat d’Osona-Manresa, del bisbat de Vic i de propietats disperses del comtat de Barcelona. I a més d’administrar-ne la seva part, va participar amb el seu marit en totes les activitats de govern. Fins i tot a vegades el va substituir, com quan va presidir un tribunal de justícia el mític any 1000. I sobretot va estar molt a prop de les decisions de política interna i del que tenia a veure amb els sarraïns, que encara ocupaven prop de la meitat del que avui és el Principat.

Els dos fills d'Ermessenda, Berenguer Ramon I i Borrell Ramon

Ermessenda va acompanyar el seu marit i les tropes en algunes incursions armades a Al-Andalus. I entre campanya i campanya, assemblea i consell, Ermessenda va tenir temps de portar al món, almenys, dos fills: Berenguer Ramon I i Borrell Ramon —mort prematurament. També es diu que hi va haver una noia, Estefania, però està poc documentada.

El 1010 els catalans van fer una gran expedició a Còrdova, capital del califat. Eren deu mil homes, comandats pels comtes de Barcelona, Urgell i Besalú i estaven acompanyats pels bisbes de Barcelona, Girona i Vic. L’èxit fou tan gran, malgrat les tres mil baixes (inclòs el comte d’Urgell, Ermengol I), que Borrell va tornar cobert d’or. I el va invertir com se solia fer en aquells temps: finançant més expedicions. I, de passada, comprant un bon partit perquè s’hi casés el fill gran; l’escollida va ser Sança de Castella. Després d’haver-ho deixat tot tan ben lligat —o això era el que es pensava—, el comte Ramon Borrell va morir el dia 8 de setembre del 1017 a Barcelona.

En morir el comte, totes les mirades es van posar sobre l’hereu, Berenguer Ramon, dit ‘el Corbat’. I van ser uns ulls un pèl condescendents.

Perquè se’l considerava una mica dèbil de caràcter; fins i tot son pare havia establert que governés amb el suport d’algú. Aquest algú seria Ermessenda, que faria de tutora de Berenguer Ramon I fins que aquest arribés a la majoria d’edat, el 1022 o 1023.